En aire comprimit, la pressió només té valor si arriba correctament al punt de consum.
I aquí apareix un dels errors més habituals en indústria: assumir que la pressió que veiem al compressor és la mateixa que rep la màquina.
En realitat, moltes instal·lacions presenten diferències importants entre la pressió de generació i la pressió disponible en producció, especialment quan la demanda augmenta o coincideixen diversos consums simultanis.
Mentre la instal·lació està en repòs, tot sembla estable. El manòmetre marca correctament i la xarxa aparenta funcionar sense problemes. Però quan les màquines comencen a consumir cabal de manera real, apareixen les caigudes de pressió.
I és aquí on es posa a prova la instal·lació.
La pèrdua de càrrega és conseqüència directa de la resistència al pas de l’aire. Com més restrictiva és la xarxa, més esforç necessita fer el sistema per mantenir la pressió de treball.
Causes habituals de la pèrdua de pressió
Les causes més habituals solen ser bastant repetitives:
- Canonades massa petites
- Trams finals mal dimensionats
- Excés de colzes i accessoris
- Filtres saturats
- Mànegues restrictives
- Endolls ràpids amb poca secció útil
Moltes vegades, petits elements aparentment secundaris acaben tenint més impacte que el mateix compressor.
També és habitual trobar xarxes que han anat creixent amb els anys sense replantejar el disseny original. S’afegeixen màquines, línies i derivacions, però la infraestructura principal continua sent la mateixa. I arriba un moment en què la instal·lació comença a treballar “forçada”.
El problema és que la solució més utilitzada acostuma a ser augmentar la pressió de consigna.
A curt termini funciona.
La màquina recupera força i la producció continua.
Però tècnicament és una de les solucions menys eficients.
Cada bar addicional implica aproximadament entre un 6% i un 8% més de consum energètic. A més, l’increment de pressió multiplica les pèrdues per fuites i accelera el desgast de tota la instal·lació.
Per això, optimitzar una xarxa d’aire comprimit no consisteix únicament a produir més aire. Consisteix a aconseguir que arribi correctament allà on es necessita.
En moltes instal·lacions, reduir pèrdues de càrrega permet fins i tot baixar la pressió general de treball sense afectar la producció. I és aquí on apareixen els estalvis reals.
La monitorització de pressió en diferents punts de la xarxa permet identificar ràpidament on es produeixen les restriccions i com evoluciona el sistema amb càrrega real. A partir d’aquí, és possible actuar sobre el disseny de la xarxa, la sectorització, els dipòsits o el tractament de l’aire per estabilitzar el sistema.
Perquè una xarxa eficient no és la que treballa amb més pressió, sinó la que en necessita menys per funcionar correctament.
